Ensaladilla

Pot ser que Carles Carolina no us soni perquè també es fa dir Ramon Garriga: se l'havia vist amb Tuesday Afternoon i Oscar Abril Ascaso y Sed Contra, i encara se'l veu amb Cabo San Roque. Fent música es fan amics, i els pots explotar com ha fet en Ramon amb l'Alberto i en Pepe dels Cabo, que amb en Martí i el Jordi formen La Increïble Història, el nom pompós i irònic amb què l'home normal i corrent, trist i anodí que és Carles Carolina es treu els draps bruts al sol i explica misèries com els exhibicionistes ensenyen les vergonyes. També s'hi apunten els altres dos cabos (en Roger i la Laia), Sedcontra, Nico Benedit i Pau Vallvé, també pseudònim (en aquest cas, d'Estanislau Verdet), a qui en Carles fa cantar a “Buidant la pica”.

En forma de pop i de rock, i amb la naturalitat que dóna cantar en la llengua en què parles i et menges la bola, en Carles, entre el Mazoni més costumista i el Sanjosex menys flamenc, s'enfronta al mirall de l'ànima i es retrata tal com es veu, encara que no li agradi, i el bo és que hi quedem tots, de retratats... I si no, que alci el dit qui no s'hagi adormit mai al sofà davant de la tele, esperant “Que algú marqui un gol”; ni s'hagi quedat encantat mirant els pèsols flotant a l'olla i esperant que l'”Ensaladilla” arrenqui el bull; ni hagi pensat mai que la vida passa un ou en “Un dia qualsevol”, o s'hagi conformat amb un “Així anar fent, avui content, demà un pèl més” (“Anar fent”), o s'hagi preguntat d'on ve i on para. Carles Carolina ho fa públic, i es diu coses com “Carles Carolina val un imperi embolicat amb paper d'albal” (“La increïble història de Carles Carolina”) i fa que els coristes li diguin “Pop és poc pel que tu fas, un que és jove, i tu ets mig calb” (“Pop és poc”).

Doncs sí: ens fem grans, el temps passa per tots i la vida són quatre dies, però alguna cosa hem de fer, i cantar “Tapalcap” o “En Pau vol fer net” a la dutxa, tal com està el pati, ajuda molt. Ah!, i no oblideu que “La vida és un partit de volei femení”!