| Has d´estar registrat per veure aquest contingut |
16 de gener de 2009
Mai he sabut definir la paraula cantautor. Sempre he pensat que ha de ser un maldecap per a Pere Camps, el director del BarnaSants, decidir qui entra i qui no entra en aquesta definició. En els 70, hi havia una línia que marcava la diferència: la musicació de poetes, la importància del text gairebé per sobre de la música, una aposta per un missatge amb valor social o literari, i uns arranjaments de tradició acústica, sovint procedents de la cultura francesa, que marcaven la diferència amb el rock d'origen anglosaxó. Però avui, on acaba el pop i on comença la cançó? Qui és més cantautor, Nick Cave, Gerard Quintana o el Bruce?
Els temps han canviat, i ara els cantautors poden tenir moltes arrels, i procedir de gèneres tan diversos com el rock, el jazz o l'ètnica. Què converteix algú en cantautor? Que primer escriu la lletra i després la musica? Dubto que Llach, Serrat o Raimon treballessin gaire seguint aquest mètode. Almenys, no sempre. El rocker espanyol Bunbury va fer el disc Viaje a ninguna parte seguint aquest criteri i ningú va parlar d'ell com a cantautor, el van etiquetar com a rock d'autor. En canvi, Bob Dylan sovint ha encaixat les lletres en melodies preestablertes.
Demà assistiré al concert d'un cantautor que em proposa BarnaSants, al Luz de Gas. Un artista molt esteticista pel que fa a la música i amb un sentit de la lletra molt contemporània, quotidiana i jove. És una revelació que prové de terres gironines i que es fa anomenar Le Croupier. En el seu primer disc barreja arranjaments de pop amb els de cantautor més clàssic. I us dic una cosa: si m'agrada, us juro que em serà ben igual si és o no un cantautor.
Pep Blay
